Introducció: entendre la creació des del no-res
Què vol dir dir que Déu ho va crear tot del no-res? Aquest concepte, conegut com a “creació ex nihilo”, forma la base de moltes discussions teològiques i és una creença bàsica de la tradició judeocristiana. En aquesta conversa, aprofundim en el significat de la creació, examinant les perspectives tant filosòfiques com científiques sobre com tot —des de l’univers fins al temps mateix— va arribar a existir sense cap material previ.
Concepte de causes d’Aristòtil
Captar la idea de la creació des del no-res, ajuda a entendre la distinció d’Aristòtil entre diferents tipus de causes. Aristòtil va identificar dos tipus principals: causes eficients i causes materials. Una causa eficient és la força o l’agent que fa existir alguna cosa. Per exemple, Miquel Àngel va ser la causa eficient de la seva escultura, el David, perquè el va crear físicament. D’altra banda, el bloc de marbre del qual va ser tallat el David és la causa material, que representa la substància amb la qual es va fer l’escultura.
En termes teològics, Déu és vist com la causa eficient de l’univers. Ho va portar tot a l’existència, no a partir de materials preexistents sinó del no-res. No hi ha cap causa material quan es tracta de l’univers, ja que Déu no va modelar el cosmos a partir d’una cosa ja present, sinó que el va crear completament a partir del no-res. Aquesta idea rebutja fermament la noció que hi havia una altra forma de “coses” al costat de Déu abans de la creació.
La creació a partir del no-res: un punt de vista teològic
La doctrina de la creació del no-res suggereix que Déu és l’única causa eficient de l’univers, donant lloc a tota la matèria, energia, espai i temps. La tradició judeocristiana ha mantingut aquesta creença durant segles, malgrat l’oposició de la filosofia grega antiga i les perspectives materialistes més recents, que afirmen que l’univers és etern i increat.
Un desenvolupament significatiu de la ciència moderna és que la cosmologia, especialment la teoria del Big Bang, s’alinea amb la idea teològica de la creació del no-res. El model estàndard en astrofísica suggereix que l’univers va tenir un començament finit, una singularitat a partir de la qual es van expandir tota la matèria i l’energia. Aquesta idea ha proporcionat una forta confirmació científica de la doctrina de la creació, que els teòlegs han defensat des de fa mil·lennis.
La intersecció de la ciència i la fe
Tot i que la noció de creació a partir del no-res encaixa dins dels marcs teològics, molts cosmòlegs ofereixen interpretacions alternatives de les dades. Alguns proposen que l’univers va sorgir de lleis inherents, sense necessitat d’un creador diví. Altres suggereixen que podria haver-hi una sèrie infinita de causes o una escuma còsmica que va donar lloc a múltiples universos, un dels quals és el nostre.
Aquests models intenten eludir el concepte d’inici singular, però com ha demostrat la història, moltes d’aquestes teories han lluitat per resistir l’escrutini. Al llarg dels anys, s’han proposat diversos models com l’univers en estat estacionari, els universos oscil·lants i els models de fluctuació del buit, però cadascun d’ells ha estat rebutjat per les dades o s’ha trobat que és inconsistent. Aquesta progressió del pensament científic recolza la idea que l’univers no pot ser etern en el passat sinó que ha de tenir un punt de partida definitiu.
El debat cosmològic: l’univers etern contra l’inici
Malgrat les proves creixents que donen suport al començament finit de l’univers, alguns cosmòlegs argumenten per diferents models que podrien permetre un univers etern. Un d’aquests models és la teoria de la cosmologia cerebral, que suggereix que el nostre univers forma part d’un espai multidimensional més gran on les col·lisions entre “cervells” (objectes de dimensions superiors) generen grans explosions. Des d’aquesta visió, l’univers que observem pot haver tingut un començament, però el multivers podria haver existit per sempre.
Tanmateix, el 2003, un descobriment innovador dels cosmòlegs Arvind Borde, Alan Guth i Alexander Vilenkin va desafiar la idea d’un univers etern. El seu teorema va demostrar que fins i tot en aquests models de dimensions superiors, l’univers ha de tenir un límit passat, el que significa que el temps i l’espai van tenir un començament. Això dóna suport a la idea que l’univers, independentment del model, no pot estendre’s infinitament al passat.
El paper de Déu en la creació
Des d’una perspectiva teològica, aquestes troballes científiques reafirmen la creença que Déu ho va crear tot a partir del no-res. L’argument és que Déu, com a causa eficient, va crear l’univers sencer, incloses les lleis de la física que el regeixen. Els que mantenen la doctrina de la creació creuen que Déu va iniciar la singularitat a partir de la qual es va expandir l’univers, juntament amb l’espai i el temps mateix.
Aquesta visió s’alinea amb les troballes de la cosmologia moderna, especialment la teoria del Big Bang, que descriu l’univers com a punt de partida. Tot i que la ciència continua explorant explicacions alternatives, la visió predominant de la cosmologia avui dóna suport a la idea que l’univers no pot ser etern en el passat, donant credibilitat a la creença teològica en la creació del no-res.
Implicacions teològiques de la creació a partir del no-res
Alguns teòlegs argumenten que no hi ha cap interès teològic significatiu en la distinció entre Déu crea l’univers a partir del no-res o Déu sosté un univers etern. Aquests teòlegs proposen que el mètode de creació, tant si implicava un començament literal com una força de sosteniment eterna, no disminueix el paper de Déu com a Creador.
Tanmateix, aquesta visió representa una retirada de la doctrina tradicional. La idea que Déu va crear l’univers a partir del no-res té un significat teològic profund. Subratlla la sobirania i el poder de Déu, posicionant-lo com la font última de tota l’existència. Si l’univers hagués existit sempre, plantejaria preguntes sobre la relació de Déu amb el cosmos i la naturalesa del seu poder creador.
Per què importa la creació a partir del no-res
La creença en la creació a partir del no és més que un concepte teològic; reflecteix la idea que Déu transcendeix l’univers. Subratlla la distinció radical entre Creador i creació. A diferència del dualisme metafísic, que suggereix que l’univers i Déu van existir un al costat de l’altre, la creació ex nihilo destaca la singularitat del paper de Déu com a únic creador de tot.
A més, la creació a partir del no-res té implicacions filosòfiques. Desafia el naturalisme i el materialisme, que argumenten que l’existència de l’univers només es pot explicar per lleis físiques. Per contra, la creació ex nihilo implica que l’existència de l’univers no és una necessitat sinó un acte contingent de voluntat divina, destacant el paper d’un Creador transcendent.
Conclusió: creació i futur de la cosmologia
El concepte de creació a partir del no-res continua sent un punt clau de discussió tant en teologia com en ciència. Els avenços de la cosmologia, especialment pel que fa al Big Bang, han portat la idea d’un començament finit al discurs científic dominant, confirmant aspectes de creences teològiques de llarga durada. Tot i que encara existeixen models alternatius, l’evidència recolza fermament la idea que l’univers tenia un punt de partida definitiu.
Per a aquells que creuen en Déu com a Creador, aquesta alineació entre ciència i teologia proporciona una base sòlida per a la fe. La idea que Déu ho va portar tot a l’existència del no-res reflecteix el seu poder incomparable i el situa al centre de tota la realitat. Per explorar-ho més, he trobat aquesta conversa enriquidora i us animo a obtenir més informació visitant aquest enllaç.