Introducció: entendre la creació i la realitat

Quan sentim que Déu és el creador, sembla una idea senzilla, però què vol dir realment? Què és la creació i què constitueix exactament la realitat? El concepte de creació divina va molt més enllà dels objectes físics que podem tocar i veure. En aquesta exploració, ens submergim en la doctrina de la creació, examinant quines “coses” existeixen i com es relacionen amb el paper de Déu com a font de tota l’existència.

La doctrina de la creació: el paper de Déu com a font de la realitat

En el seu nucli, la doctrina de la creació afirma que Déu és la font de tota la realitat fora d’ell mateix. Tot el que existeix, des del món físic tangible fins als àmbits intangibles de les realitats espirituals i abstractes, deu la seva existència a Déu. Déu no només va donar forma o modificar els materials existents, sinó que ho va crear tot. Això inclou tots els objectes físics, el temps, l’espai, els éssers espirituals com els àngels, i fins i tot els conceptes abstractes, si existeixen.

Realitat física: què hi ha al món material?

La part més òbvia de la realitat és l’univers físic, format per tots els objectes concrets que ens trobem. Això inclou des de les partícules més petites fins a les galàxies més grans. També engloba l’espai i el temps, el marc en el qual la matèria física existeix i opera. Segons la doctrina de la creació, aquests elements de la realitat física no sempre han existit. Van ser creats per Déu en un moment concret. Això vol dir que l’univers no és etern; va tenir un principi, i aquest principi està arrelat en el poder creador de Déu.

Objectes abstractes: existeixen realment els nombres i la lògica?

Un aspecte interessant de la discussió sobre la creació és l’existència d’objectes abstractes. Aquests inclouen coses com números, proposicions i fins i tot operacions lògiques. Existeixen aquestes coses independentment del món físic, o són merament construccions humanes? Alguns filòsofs argumenten que els objectes abstractes són reals i existeixen en un àmbit més enllà de l’espai físic. Si aquest és el cas, com encaixen en la doctrina de la creació?
Molts teòlegs proposen que els objectes abstractes, com els nombres i la lògica, es basen en la mateixa ment de Déu. En aquest punt de vista, els nombres, les veritats matemàtiques i les operacions lògiques no són entitats independents i separades, sinó més aviat expressions de la naturalesa racional de Déu. Existeixen perquè Déu existeix, i reflecteixen l’ordre i la coherència de la ment de Déu.

Entitats de ficció: el cas de Sherlock Holmes

Què passa amb les entitats de ficció, com Sherlock Holmes o els personatges de les històries? “Existen” en algun sentit? En aquest cas, la resposta és diferent. Les entitats de ficció no existeixen en la realitat; són creacions de la imaginació humana. Tanmateix, alguns filòsofs argumenten que fins i tot aquestes creacions es poden considerar objectes abstractes. Això planteja preguntes sobre els límits de l’existència i què es qualifica com a “real”.
En la seva majoria, s’entén que les entitats de ficció com Sherlock Holmes són inexistents en cap sentit significatiu. Només existeixen com a idees en la ment humana i no tenen una realitat independent fora de les històries que les van crear.

Realitats espirituals: més enllà del món físic

Més enllà dels àmbits físic i abstracte, també hi ha el concepte de realitat espiritual. Això inclou entitats com els àngels i altres éssers espirituals que es creu que existeixen fora de l’univers físic. Aquestes realitats espirituals formen part de “tota la resta” que Déu va crear. Existeixen en una manera diferent de ser dels objectes físics, però encara formen part de l’estructura global de la realitat que depèn de Déu per a la seva existència.
Com els objectes físics, les entitats espirituals van ser creades per Déu en un moment específic. No són eterns, i la seva existència depèn de la voluntat creadora de Déu. Això posa de relleu la idea que tot, ja sigui físic, espiritual o abstracte, deu el seu ésser a Déu i existeix perquè Ell ho va portar a l’existència.

Causalitat i lògica: fonamentats en Déu

La causalitat i la lògica són aspectes fonamentals de com entenem el món. Cada esdeveniment de l’univers sembla ser el resultat d’una causa, i la lògica és el marc que fem servir per donar sentit a les relacions entre idees. En el context de la doctrina de la creació, tant la causalitat com la lògica es veuen fonamentades en la ment de Déu.
La lògica, per exemple, no és una força independent sinó que reflecteix la naturalesa racional de Déu. Les lleis de la lògica, com la llei de la no contradicció, són expressions de com Déu ordena la realitat. De la mateixa manera, la causalitat —el principi que cada efecte té una causa— deriva del paper de Déu com a causa última de totes les coses. L’acte creatiu de Déu és la causa original, i qualsevol altra relació causa-efecte a l’univers és una extensió d’aquest primer acte creatiu.

La creació com a concepte temporal

Un dels aspectes més importants de la doctrina de la creació és la seva connexió amb el temps. L’acte de creació implica que l’univers i tot el que hi ha en ell van tenir un inici específic. Aquest és un punt clau sovint mal entès. La creació no es tracta només de dependre de Déu, sinó també del fet que les coses van sorgir en un moment determinat. L’univers, els éssers espirituals i els conceptes abstractes van començar a existir perquè Déu els va voler.
Aquesta visió contraposa la noció d’un univers etern, on el temps, l’espai i la matèria han existit sempre. En canvi, el temps mateix forma part de l’ordre creat, i Déu, com a creador, existeix fora del temps. Va iniciar el temps quan va portar l’univers a l’existència.

Conclusió: el paper de Déu en la totalitat de l’existència

En explorar quines coses existeixen realment, veiem que la doctrina de la creació abasta tots els aspectes de la realitat. Déu és la font de tot allò que està fora d’ell mateix: objectes físics, conceptes abstractes i éssers espirituals per igual. Des de la galàxia més gran fins al nombre més petit, tot existeix perquè Déu ho va crear. Les entitats de ficció, com Sherlock Holmes, no existeixen realment, i els objectes abstractes com els números i la lògica són reflex de la naturalesa racional de Déu.
La creació és inherentment un concepte temporal, amb totes les coses que comencen en un moment específic a través de la voluntat creadora de Déu. L’univers físic, les realitats espirituals i el marc de la lògica i la causalitat estan arrelats en l’acte creatiu de Déu. Aquesta comprensió aprofundeix en la nostra apreciació per la immensitat del que Déu ha fet i posa de manifest la profunda relació entre la creació i el temps.
Si us interessa aprendre més sobre aquest tema, us animo a veure aquest enllaç de vídeo per a més exploració.