Introducció: la sobirania de Déu i els objectes abstractes
La naturalesa de Déu i la seva sobirania és una de les qüestions més profundes de la teologia i la filosofia. Un debat interessant en aquest sentit gira al voltant de com la sobirania absoluta de Déu interactua amb objectes abstractes com els nombres, les propietats i els conceptes matemàtics. Pot Déu romandre sobirà si hi ha objectes abstractes eterns i increats? Aquesta pregunta ha desafiat tant els teòlegs com els filòsofs. En aquest article, explorem com aquests objectes abstractes poden amenaçar l’autonomia de Déu i com diverses respostes filosòfiques pretenen resoldre aquest problema.
Entendre el repte dels objectes abstractes
A primera vista, els objectes abstractes poden semblar irrellevants per a la qüestió de la sobirania de Déu. Després de tot, aquests objectes, com els números o les veritats lògiques, existeixen independentment de qualsevol forma física. Tanmateix, la seva mateixa existència planteja una qüestió important: si aquests objectes existeixen independentment de Déu, això soscava la pretensió de Déu de ser el creador de tot? Si aquests objectes abstractes són increats i eterns, semblaria que alguna cosa existeix al marge de la voluntat de Déu, la qual cosa contradiu la comprensió tradicional de Déu com l’ésser autosuficient que tot ho crea i ho sustenta.
Aquesta preocupació no és nova, però es va fer especialment urgent per a teòlegs com William Lane Craig, que es va trobar per primera vegada amb el repte durant una conferència filosòfica. El concepte que els objectes abstractes existeixen de manera independent i necessària, com Déu, va plantejar una de les objeccions més convincents a la sobirania de Déu que Craig havia trobat mai. De fet, va trobar que era una objecció més poderosa que els reptes tradicionals, com el problema del mal.
El realisme platònic i l’existència d’objectes abstractes
La visió que els objectes abstractes existeixen de manera independent es coneix com a realisme platònic. Segons aquesta visió, els objectes abstractes com els nombres, les propietats i els conjunts existeixen necessàriament i no depenen de Déu. Són atemporals, sense espai i no físics. Això presenta un problema per als teistes que consideren que Déu és l’únic ésser necessari. Si els objectes abstractes existeixen necessàriament, sembla que rivalitzen amb l’autosuficiència de Déu.
L’argument de la indispensabilitat del platonisme és una de les defenses més destacades d’aquesta posició. Aquest argument afirma que com que els objectes abstractes són indispensables per a les nostres millors teories científiques i matemàtiques, estem ontològicament compromesos amb la seva existència. Per exemple, quan diem que “2 + 2 = 4”, estem fent referència al número 2 com un objecte abstracte existent. Si aquestes referències són certes, hauran d’existir objectes abstractes.
Tanmateix, no tots els teòlegs o filòsofs estan d’acord amb aquesta conclusió. Alguns argumenten que els objectes abstractes podrien ser creats per Déu. Altres suggereixen que aquests objectes no existeixen en absolut i que són simplement ficcions útils.
La creació absoluta i el problema d’arrencada
Una solució proposada al problema dels objectes abstractes es coneix com “crecionisme absolut”. Aquesta visió suggereix que els objectes abstractes no són independents de Déu sinó que són creats per Ell. D’aquesta manera, Déu conservaria la sobirania, ja que totes les coses —abstractes i concretes— dependrien d’ell per a la seva existència.
Tanmateix, el creacionisme absolut es troba amb un problema important, sovint anomenat “problema d’arrencada”. Això sorgeix quan considerem la naturalesa de les propietats, que sovint es veuen com a objectes abstractes. Per exemple, perquè Déu creï la propietat de ser poderós, ja ha de ser poderós. Així, Déu hauria de posseir la propietat abans de crear-la, la qual cosa porta a una mena de circularitat.
A causa d’aquest problema d’arrencada, el creacionisme absolut no ha estat àmpliament acceptat com una solució viable. En canvi, els filòsofs han recorregut a altres enfocaments, com el conceptualisme i l’antirealisme, per conciliar la sobirania de Déu amb l’existència d’objectes abstractes.
Conceptualisme: objectes abstractes com a pensaments divins
El conceptualisme és la visió que els objectes abstractes no són entitats independents sinó que són pensaments en la ment de Déu. Sota aquesta teoria, els nombres, les propietats i altres objectes abstractes existeixen perquè Déu els concep. Aquest enfocament s’alinea bé amb la visió teista tradicional que Déu és la font de tota la realitat.
En aquest punt de vista, els objectes abstractes no es creen en el sentit tradicional sinó que surten com a pensaments en la ment de Déu. Això preserva la sobirania de Déu perquè aquests objectes depenen completament de l’intel·lecte de Déu. Així, Déu continua sent l’únic ésser autosuficient, i els objectes abstractes no representen cap amenaça per a la seva autonomia.
El conceptualisme ha estat una solució popular entre teòlegs i filòsofs, inclòs Alvin Plantinga. Evita el problema de l’arrencada i sosté que Déu és la font de tota l’existència. Tanmateix, requereix un fort compromís amb la idea que els pensaments poden tenir el mateix estatus ontològic que els objectes abstractes físics o independents.
L’antirealisme i l’enfocament fictici
Una altra solució al problema dels objectes abstractes és l’antirealisme. Els antirealistes argumenten que els objectes abstractes no existeixen de manera independent. En canvi, són ficcions útils o meres convencions lingüístiques que ens ajuden a donar sentit al món. Per exemple, quan parlem de nombres o de veritats matemàtiques, ens estem involucrant en una mena de “creure” que ens permet funcionar científicament i matemàticament sense comprometre’s amb l’existència d’objectes abstractes.
Dins de l’antirealisme, diverses subteories ofereixen diferents explicacions. Un dels més destacats és el ficcionalisme, que suggereix que les afirmacions sobre objectes abstractes són falses, però són útils per ajudar-nos a entendre el món. Els ficcionalistes argumenten que de la mateixa manera que podem parlar de personatges de ficció com Sherlock Holmes sense creure que existeixen, podem parlar de nombres o conjunts sense creure que són entitats reals.
William Lane Craig, després d’anys d’estudi, ha adoptat una forma d’anti-realisme a la qual es refereix com a “neutralisme”. El neutralisme sosté que si bé les afirmacions sobre objectes abstractes poden ser certes, són ontològicament neutres, és a dir, no ens comprometen amb l’existència dels objectes als quals fan referència. Aquesta visió permet la veritat de les afirmacions matemàtiques sense el bagatge metafísic d’admetre objectes abstractes a la nostra ontologia.
Conclusió: reconciliar la sobirania de Déu amb els objectes abstractes
La qüestió de si els objectes abstractes amenacen la sobirania de Déu és profunda. Si bé el realisme platònic presenta un repte, diversos enfocaments filosòfics com el conceptualisme i l’antirealisme ofereixen maneres de mantenir la sobirania absoluta de Déu. El conceptualisme preserva l’existència d’objectes abstractes com a pensaments en la ment de Déu, mentre que l’antirealisme nega l’existència independent d’aquests objectes del tot.
Després d’una investigació exhaustiva, William Lane Craig ha trobat la pau filosòfica amb el neutralisme, una forma d’anti-realisme que evita el compromís ontològic amb objectes abstractes alhora que reconeix la utilitat de les afirmacions sobre ells. Aquest enfocament sosté que Déu segueix sent l’únic ésser autosuficient, mantenint la visió tradicional de l’aseïtat divina.
Si esteu interessats a aprofundir en aquest debat fascinant, us animo a veure la conversa sencera: aquí< /a>.