Introducció: Entendre la llibertat de Déu

Què tan lliure és Déu? Pot Déu fer alguna cosa, o hi ha límits al que fins i tot un ésser totpoderós pot aconseguir? Aquestes preguntes es troben al centre de les discussions sobre l’omnipotencia divina i el paper de Déu en la creació. En aquest article, explorarem què significa que Déu sigui totpoderós, els límits lògics d’aquest poder i com es desenvolupa la llibertat de Déu en relació amb la creació i la perfecció moral.

Què vol dir l’omnipotencia divina?

Quan parlem d’omnipotencia divina, ens referim a la capacitat de Déu de fer totes les coses. No obstant això, aquest poder no és sense límits. L’enteniment estàndard és que Déu pot fer qualsevol cosa que sigui lògicament possible. Això vol dir que Déu no pot realitzar accions que són inherentment contradictòries, com crear un “solter casat” o un “cercle quadrat”. Aquests conceptes no són “coses” reals, sinó combinacions de paraules que són contradictòries.
Això ens porta a un experiment de pensament comú: pot Déu crear una roca tan pesada que ni tan sols Ell la pugui aixecar? La resposta és no, no per una limitació en el poder de Déu, sinó perquè la pregunta en si no té sentit. És com preguntar-se si Déu pot fer que 2+2 sigui igual a 5: contradiu la lògica.

Llibertat de creació: Déu podria haver triat no crear?

Un aspecte important de la llibertat divina és la qüestió de la creació. Podria Déu haver triat no crear l’univers en absolut? Segons els punts de vista tradicionals judeocristians, l’acte de creació era una elecció lliure de Déu. Els filòsofs argumenten que és possible imaginar un món en què només existeix Déu, sense cap creació, sense espai, sense temps, res extern a Déu. Aquesta realitat concebible suggereix que Déu no estava obligat a crear res.
A més, la llibertat de Déu s’estén més enllà d’aquest univers. Hi podria haver múltiples mons o universos que Déu va decidir no crear. Déu, sent infinit, podria haver donat a l’existència innombrables altres realitats. La llibertat de crear —o no— posa de manifest l’abast il·limitat del poder de Déu, limitat només pel que és lògicament coherent.

Déu i perfecció moral

Un altre àmbit on sovint es qüestiona la llibertat de Déu és la naturalesa de la perfecció moral. Déu podria pecar? La resposta és no, i no perquè Déu no té el poder per fer-ho. Més aviat, el concepte d’un Déu moralment perfecte que peca és una contradicció. Si Déu és, per definició, perfectament bo, la idea que Déu comet el mal és tan absurd com la noció d’un “solter casat”. L’essència de Déu inclou la perfecció moral, i el pecat violaria aquesta naturalesa.
Tal com va explicar el filòsof Anselm, Déu és el “més gran ésser concebible”. Un ésser que no és moralment perfecte no seria digne de ser adorat. Per tant, per ser Déu, cal posseir una perfecció moral absoluta. Si considerem un hipotètic ésser poderós que és moralment defectuós, l’admirem, però no l’adoraríem com a Déu. El culte, doncs, està reservat a un ésser que no només és poderós sinó també moralment perfecte.

Llibertat i adoració

Això porta a un punt crític: la dignitat de Déu per adorar depèn de la seva perfecció moral. Imagineu un ésser amb un gran poder però amb defectes morals. Un ésser així pot ser impressionant o fins i tot temible, però no imposaria la reverència i l’adoració que associem a Déu. L’adoració no és només una qüestió de poder, sinó que es tracta de reconèixer el bé suprem. Un ésser moralment imperfecte, per poderós que sigui, no es podia considerar Déu.
Per tant, la incapacitat de Déu per pecar no és una limitació en el sentit tradicional. És una expressió de la seva perfecció. Així com Déu no pot crear contradiccions en la lògica, no pot violar la seva pròpia naturalesa perfecta fent el mal.

Hi ha altres límits a la llibertat de Déu?

Més enllà de la lògica i la perfecció moral, hi ha altres coses que Déu no pot fer? Curiosament, n’hi ha. Una de les limitacions que més fa pensar en la llibertat de Déu implica el que es coneix com a “coneixement mitjà”. El coneixement mitjà fa referència a la comprensió de Déu de tots els possibles resultats de les eleccions lliures. Per exemple, Déu sap com actuaria una persona en una situació determinada, fins i tot abans que aquesta persona s’enfronti a l’elecció.
Aquests contrafactuals (hipotètics escenaris “si-aleshores”) són veritats contingents. No són veritats necessàries com els fets matemàtics, i són independents de la voluntat de Déu. Això vol dir que Déu no controla com la gent escollirà lliurement en diverses situacions. Déu sap quines seran les opcions, però no les determina. Això crea un límit fascinant al poder de Déu: no pot obligar algú a prendre una decisió lliure, ja que això violaria el mateix concepte de llibertat.

El coneixement de Déu i els mons factibles

La idea de coneixement mitjà també introdueix el concepte de “móns ​​ factibles”. Tot i que Déu pot imaginar infinits mons possibles, només un subconjunt d’aquests mons és “factible”. Això vol dir que alguns mons són lògicament possibles però no poden existir perquè depenen d’eleccions lliures que les criatures no farien. Per exemple, un món on tothom tria sempre fer el correcte podria ser lògicament possible, però pot ser que no sigui factible tenint en compte el lliure albir dels humans.
En triar crear, Déu selecciona d’entre els mons factibles. No pot forçar un món on les criatures lliures sempre trien el bé, perquè això contradiria la naturalesa del lliure albir. Aquest límit al poder de Déu no disminueix la seva omnipotencia sinó que respecta els límits lògics de la llibertat i l’elecció.

Implicacions per al paper de Déu al món

Aquesta comprensió de les limitacions de Déu té implicacions importants sobre com veiem l’existència del mal i la imperfecció al món. Si no és factible que Déu creï un món on totes les criatures sempre triin el bé, llavors algun grau de mal podria ser inevitable. La decisió de Déu de crear, tot i saber que el pecat i el sofriment existirien, reflecteix un respecte per la llibertat de les seves criatures.
A més, posa l’accent en la providència de Déu: la seva capacitat per guiar el món cap a bons resultats, fins i tot quan es produeix el mal. La llibertat de Déu no consisteix a controlar totes les accions, sinó a permetre que la seva creació exerceixi el lliure albir dins dels límits de la lògica i la moral.

Conclusió: la complexitat de la llibertat divina

En explorar la llibertat de Déu, trobem que l’omnipotència divina no es tracta d’un poder il·limitat en el sentit simplista. En canvi, és un concepte acuradament definit que respecta les lleis de la lògica i l’essència de la perfecció moral. Déu no pot realitzar contradiccions, i no pot pecar, però aquestes “limitacions” són en realitat reflexos de la seva naturalesa com el més gran ésser concebible.
La llibertat de Déu també interactua amb el lliure albir humà, creant un món on les opcions són reals i els resultats no estan predeterminats per decret diví. L’existència de mons contrafactuals i factibles mostra que, tot i que el poder de Déu és immens, opera dins d’un marc que permet una llibertat i una responsabilitat moral genuïnes.
Si voleu aprofundir en aquest tema, podeu explorar-ne més mirant aquest enllaç de vídeo .