Introducció: el misteri del temps i el paper de Déu en la seva creació

El temps és un dels conceptes més perplexos en la nostra comprensió de la realitat. Vivim dins del seu flux, però la seva naturalesa continua essent esquiva. Quan afegiu Déu a l’equació, la complexitat augmenta. Els filòsofs i teòlegs han debatut durant molt de temps la naturalesa del temps i la seva connexió amb Déu, donant lloc a preguntes profundes sobre si Déu va crear el temps i com interactua amb ell. Aquest article explora aquestes preguntes i intenta fer llum sobre com podem veure la relació de Déu amb el temps.

Dues teories del temps: una divisió fonamental

La pròpia naturalesa del temps és un tema de debat entre els filòsofs. Al llarg dels anys, han sorgit dues teories diferents que ofereixen perspectives radicalment diferents sobre com experimentem el temps i la seva existència.

La teoria A: una visió dinàmica del temps

La primera perspectiva és la Teoria A, també coneguda com la “teoria dinàmica” o la “teoria tensa” del temps. Segons aquesta visió, el temps flueix de manera lineal i els moments estan ordenats en termes de passat, present i futur. El passat s’ha anat, el futur encara està per arribar i només el present és real. En aquest sentit, el temps sempre és “esdevenir”: les coses neixen i passen a mesura que el temps avança.
Aquesta teoria del temps ressona amb la nostra experiència quotidiana. Percebem que els esdeveniments ocorren en seqüència: recordem el passat, vivim en el present i anticipem el futur. Tanmateix, aquesta visió de sentit comú del temps no està exempta de desafiadors filosòfics i científics.

La teoria B: un univers de blocs atemporal

En contrast amb la teoria A, la teoria B, sovint anomenada “teoria estàtica” o “teoria sense tensió” del temps, ofereix una visió radicalment diferent. Segons aquesta perspectiva, tots els moments del temps —passat, present i futur— són igualment reals. El flux del temps és una il·lusió creada per la consciència humana. Des d’una visió de Déu, el temps és com un bloc, amb cada moment existent simultàniament en un continu espai-temps de quatre dimensions.
Des d’aquesta visió, no hi ha “advenir a l’existència” o “mort”. Els esdeveniments simplement s’ordenen com a “anteriors” o “posteriors” els uns als altres, però tots existeixen de manera atemporal. El futur no és quelcom que ens espera; ja existeix, igual que el passat. Aquesta interpretació desafia la manera com normalment experimentem i entenem el temps.

Déu i temps: la tensió entre teories

Quan considerem la relació de Déu amb el temps, aquestes dues teories ofereixen implicacions molt diferents. A la teoria A, Déu experimentaria el temps de manera dinàmica, interactuant amb el món a mesura que es desenvolupen els esdeveniments. D’altra banda, la teoria B suggereix que Déu, en estar fora del temps, veuria tots els moments per igual, veient la totalitat de la història com una realitat atemporal.

La teoria A i la interacció de Déu amb el temps

Si ens subscrivim a la teoria A, podríem imaginar-nos que Déu experimenta el temps d’una manera que s’alinea amb la nostra. Actuaria en el temps, responent als esdeveniments a mesura que succeeixen. La creació seria un acte que va tenir lloc en el passat, i la implicació de Déu amb la humanitat continuaria a través del temps a mesura que es desenvolupa la història.
Aquesta visió presenta un Déu actiu en els esdeveniments temporals, que intervé, escolta i respon a les oracions en temps real. També s’alinea amb moltes idees teològiques tradicionals, on Déu interactua amb els individus en el seu moment present, guiant-los a través de les seves vides.

La teoria B i la perspectiva atemporal de Déu

A la teoria B, però, l’experiència de Déu del temps seria molt diferent. Existiria completament fora del temps, veient tots els moments (passat, present i futur) simultàniament. Des d’aquesta perspectiva atemporal, l’acte de creació de Déu i tots els esdeveniments de la història existirien dins d’un bloc de temps unificat. Déu no experimentaria canvis, ja que veuria tots els esdeveniments per igual en un únic moment etern.
Aquesta perspectiva podria oferir una comprensió més clara de com Déu podria ser omniscient, coneixent el futur sense influir en el lliure albir humà. Si tots els moments són igualment reals, aleshores el coneixement de Déu del futur no afecta les nostres eleccions; simplement les veu tal com són, des de fora del mateix temps.

Reptes per entendre la relació de Déu amb el temps

La idea de Déu fora del temps, tal com es presenta a la Teoria B, planteja diverses qüestions filosòfiques. Un repte important és entendre com un Déu atemporal pot interactuar amb un món temporal. Si Déu existeix en un estat atemporal, com pot actuar en el flux del temps per crear l’univers, respondre oracions o fer miracles?
Un altre tema és l’aspecte emocional o relacional de Déu. En moltes tradicions religioses, Déu és vist com un ésser que es relaciona personalment amb les persones, la qual cosa implica una interacció en el temps. Com es relaciona un Déu atemporal amb els éssers que existeixen en un flux temporal? Aquestes preguntes posen de manifest la complexitat de conciliar l’atemporal amb l’acció i la relació divines.

Reconciliar l’atemporal divina amb l’acció temporal

Una manera d’afrontar aquest repte és considerar que Déu pot optar per actuar dins del temps mentre es manté atemporal en la seva essència. Això significaria que la naturalesa eterna de Déu no està lligada pel temps, però encara pot entrar en el temps per comprometre’s amb la seva creació. Aquesta perspectiva permet tant l’atemporalitat de Déu com la seva capacitat per interactuar amb un món que opera en el temps.
A més, el mateix concepte de creació podria oferir una pista. Si Déu creés el temps juntament amb l’espai i la matèria, seria la font del temps, però no lligat per ell. Això explicaria com Déu podria iniciar l’univers sense estar subjecte a les seves limitacions temporals.

Conclusió: explorant el misteri del temps i Déu

La relació entre Déu i el temps segueix sent un profund misteri, i tant la Teoria A com la Teoria B ofereixen coneixements valuosos. Mentre que la Teoria A s’alinea més estretament amb la nostra experiència diària del temps, la Teoria B presenta una imatge de Déu com a atemporal, veient tots els esdeveniments en un moment etern. Cada perspectiva planteja preguntes importants sobre com Déu interactua amb l’univers i com entenem el seu paper en la creació.
En última instància, tant si Déu existeix dins del temps com fora d’ell, la pròpia naturalesa del temps apunta a una realitat més profunda més enllà de la nostra comprensió actual. Si us intriguen aquests conceptes, us animo a explorar-ne més en aquest enllaç de vídeo i continuar reflexionant sobre les fascinants preguntes que envolten Déu i el temps.